COMUNICAT DE PREMSA
Amb motiu de la Diada Nacional que Colòmbia celebra avui (dilluns, 20 de juliol de 2026), l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), vol fer arribar la més sincera felicitació al poble colombià. Cada 20 de juliol Colòmbia celebra el Dia de la Independència. Aquesta festa nacional commemora el «Crit d’Independència» de 1810, el moment en què es va signar l’Acta de la Junta Suprema de Santa Fe i es va iniciar el procés d’emancipació de la corona espanyola, arran del cèlebre incident de «El florero de Llorente».
Tot seguit ampliam informació sobre el procés d’independència de Colòmbia, els seus màrtirs i els independentistes d’origen català, els primers països que en van reconèixer la independència i el reconeixement per part d’Espanya, i les relacions actuals de Colòmbia amb les Balears.
EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA
Colòmbia es va independitzar a causa del descontentament cap al domini espanyol que va créixer a finals del segle XVIII a causa de diversos factors:
1) El control econòmic i polític: Els criolls (descendents d’espanyols nascuts a Amèrica) tenien poder econòmic, però no podien accedir als alts càrrecs polítics, reservats als espanyols peninsulars.
2) Els alts impostos: L’espoli fiscal asfixiant va provocar revoltes prèvies, com la Insurrecció dels Comuners el 1781.
3) La influència exterior: Les idees de la Il·lustració, la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789) van inspirar els líders locals.
4) La invasió napoleònica d’Espanya (1808): La caiguda del rei Ferran VII va crear un buit de poder que les colònies van aprofitar per organitzar les seves pròpies juntes de govern.
ETAPES PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA DE COLÒMBIA
1) El Crit d’Independència (20 de juliol de 1810)
El detonant principal a Bogotà va ser l’incident de «El florero de Llorente». Els criolls van planejar un incident premeditat demanant prestat un florer al comerciant espanyol José González Llorente, sabent que aquest es negaria amb supèrbia. El rebuig va provocar un aixecament popular que va acabar amb la creació d’una Junta de Govern local i la firma de l’Acta d’Independència. Aquesta data es commemora avui com el Dia de la Independència de Colòmbia. El 20 de juliol de 1810 a Santafé de Bogotà (capital del Virregnat de la
Nova Granada) no es va produir una batalla militar, sinó una insurrecció civil perfectament planificada pels líders criolls. Aquest succés, conegut com el «Crit d’Independència», va utilitzar una simple discussió per un préstec com a esquer per mobilitzar el poble i forçar un canvi de govern.
La cronologia del que va passar exactament aquell divendres es va desenvolupar de la següent manera:
1. El pla secret de la nit anterior
El dijous 19 de juliol, un grup d’intel·lectuals i notables criolls (com Camilo Torres, Jorge Tadeo Lozano i els germans Morales) es van reunir en secret. Sabien que l’endemà, divendres, era dia de mercat, per la qual cosa la Plaza Mayor estaria plena a vessar de camperols, indígenes i ciutadans de totes les classes socials. El pla consistia a provocar un incident públic amb un comerciant espanyol conegut pel seu caràcter altiu, José González Llorente, per encendre els ànims del poble i culpar els espanyols d’ofendre els americans.
2. El matí: La petició de «El florero de Llorente»
Cap a les 11:30 del matí, el crioll Luis de Rubio es va dirigir a la botiga de Llorente, situada a la cantonada de la Plaza Mayor (avui coneguda com la Casa del Florero). Li va demanar prestada una peça d’orfebreria —un florer o un ramell— per adornar la taula del banquet de benvinguda del comissionat regi Antonio Villavicencio, un crioll il·lustrat que simpatitzava amb la causa americana. Tal com els conspiradors havien previst, Llorente es va negar a prestar l’objecte. Encara que algunes versions històriques apunten que ho va fer de manera vehement i menyspreant els criolls, d’altres suggereixen que simplement es va negar argumentant que la peça estava maltractada i perdria valor.
3. El migdia: Esclata la baralla i la revolta popular
En el moment de la negativa, els germans Antonio i Francisco Morales, que esperaven a prop segons el pla, van intervenir immediatament acusant Llorente d’insultar els americans. Antonio Morales va agredir físicament el comerciant espanyol. A l’instant, altres còmplices com Francisco José de Caldas van començar a cridar alertant la multitud que omplia la plaça pel mercat. La indignació acumulada durant anys pels alts impostos i l’exclusió política va fer que la plaça es convertís en una autèntica batalla campal. El crit unànime del poble era: «¡Cabildo abierto! ¡Junta, Junta!».
4. L’horabaixa: El paper clau de l’agitador Carbonell
Mentre la multitud envoltava el palau del Virrei, José María Carbonell, un jove funcionari d’origen català per línia paterna, va córrer cap als barris més humils i perifèrics de Bogotà, com San Victorino. Carbonell va mobilitzar milers d’artesans, obrers i indígenes, armant-los amb pals i eines, i els va conduir en massa cap a la Plaza Mayor. El setge al govern colonial era total.
5. La nit: La signatura de l’Acta de la Revolució
Davant la pressió d’una multitud enfurismada que amenaçava d’assaltar el palau, el Virrei Antonio José Amar y Borbón es va veure obligat a cedir. A les sis de la tarda es va constituir un Cabildo Extraordinari. Ja de matinada, es va signar l’Acta de la Junta Suprema de Santafé (coneguda com l’Acta d’Independència). Aquest document va destituir el Virrei i va crear una Junta de Govern integrada pels mateixos líders criolls que havien organitzat el complot del florer.
Un matís històric important
Tot i que se celebra com el Dia de la Independència, aquella acta del 20 de juliol de 1810 no declarava una separació absoluta d’Espanya. Inicialment, la Junta es va crear per governar de manera autònoma en nom del rei Ferran VII, que es trobava presoner de Napoleó Bonaparte a Europa. No obstant això, va suposar la ruptura definitiva amb les autoritats colonials i va encendre un camí de revolució irreversible que portaria a la independència total anys més tard.
2) La «Patria Boba» (1810–1816). Lluites entre centralistes i federalistes.
Després de declarar la independència de la corona, els líders revolucionaris no es van posar d’acord sobre com governar el territori. Es va iniciar un període de guerres civils entre dos bàndols: els centralistes, liderats per Antonio Nariño, que volien un govern fort concentrat a Bogotà, i els federalistes: Liderats per Camilo Torres, que defensaven l’autonomia de les províncies (les Províncies Unides de la Nova Granada). Aquesta inestabilitat interna va debilitar enormement la regió.
3) La Reconquesta Espanyola i el Règim del Terror (1815–1816)
Aprofitant la debilitat interna i el retorn de Ferran VII al tron d’Espanya, el rei va enviar un exèrcit comandat per Pablo Morillo per recuperar el control. Morillo va iniciar una campanya sagnant coneguda com el «Règim del Terror», durant la qual van ser executats centenars de líders patriotes i intel·lectuals, incloent-hi Camilo Torres, Francisco José de Caldas i l’heroïna Policarpa Salavarrieta.
4) La Campanya Alliberadora i la victòria final (1819)
Els patriotes supervivents es van refugiar a les planes de Casanare i Veneçuela, on es van reorganitzar sota el lideratge militar de Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander.
L’any 1819, Bolívar va emprendre una audaç campanya militar: va creuar els Andes amb el seu exèrcit a través de l’inhòspit erm de Pisba per sorprendre les tropes reials. Després d’una victòria clau a la batalla del Pantano de Vargas, el cop definitiu va tenir lloc el 7 d’agost de 1819 a la Batalla de Boyacá. L’exèrcit reialista va ser derrotat, fet que va permetre a Bolívar entrar triomfant a Bogotà i segellar la independència definitiva de la Nova Granada.
Conseqüències
Després de la victòria, es va proclamar el naixement de la Gran Colòmbia (unió de les actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà), un projecte d’unificació liderat per Bolívar que acabaria dissolent-se una dècada més tard, l’any 1830, donant pas a les repúbliques independents actuals.
MÀRTIRS DE LA INDEPENDÈNCIA DE COLÒMBIA EXECUTATS PELS COLONITZADORS ESPANYOLS
El «Règim del Terror» (1815–1816), liderat pel general espanyol Pablo Morillo durant la reconquesta, tenia com a objectiu decapitar el moviment independentista executant els seus pensadors, militars i líders més brillants. Aquest període va deixar centenars de víctimes, conegudes avui com els Màrtirs de la Pàtria. Els principals màrtirs de la independència de Colòmbia, que van ser executats majoritàriament a Bogotà, són:
1. Camilo Torres Tenorio (1766–1816) – «El Verbo de laRevolución». Va ser un dels advocats i polítics més influents de la Nova Granada, cèlebre per escriure el Memorial de Agravios (1809), un document on exigia igualtat de drets entre criolls i espanyols. Va arribar a ser president de les Províncies Unides de la Nova Granada. Capturat pels espanyols, va ser afusellat el 5 d’octubre de 1816 a Bogotà. El seu cos va ser esquarterat, el seu cap exposat en una llança per atemorir la població i els seus béns van ser confiscats.
2. Francisco José de Caldas (1768–1816) – «El Sabio Caldas». Va ser el científic, geògraf, botànic i astrònom més destacat de l’època colonial a la regió, i director de l’Observatori Astronòmic de Bogotà. Va posar els seus coneixements de ciència i enginyeria al servei de l’exèrcit patriota creant fortificacions i fàbriques de pólvora. En ser condemnat a mort, es diu que el poble va demanar clemència per la seva ment brillant, a la qual cosa un oficial espanyol va respondre: «Espanya no necessita savis«. Va ser afusellat per l’esquena (condemna reservada als traïdors) el 29 d’octubre de 1816.
3. Policarpa Salavarrieta (1795–1817) – «La Pola». És l’heroïna i màrtir femenina més important de la història de Colòmbia. Va actuar com a espia per a les forces patriotes a Bogotà: cosia per a les dones dels reialistes per escoltar els seus secrets militars, comprava armes i ajudava a reclutar joves per a les guerrilles independentistes. Va ser capturada i afusellat a la Plaza de Bolívar el 14 de novembre de 1817. Abans de morir, va cridar a la multitud una frase cèlebre: «Veieu que tinc joventut i vida de sobres per cedir-les a la pàtria! […] Poble indolent! Quina diferència seria la vostra sort si coneguéssiu el preu de la llibertat!».
4. Antonia Santos (1782–1819) – La Rebel del Socorro. Va ser una de les dones més riques de la província del Socorro (Santander), que va finançar, organitzar i liderar des de la seva hisenda la «Guerrilla de Coromoro», una de les faccions que més va desgastar les tropes espanyoles. Va ser capturada i afusellada el 28 de juliol de 1819, només uns dies abans que la Batalla de Boyacá segellés la llibertat definitiva del país. El seu sacrifici va ser clau per tallar les comunicacions de l’exèrcit reialista.
5. Custodio García Rovira (1780–1816) – El General Estudiant Polític, pintor, músic i militar d’ascendència catalana. Va ser nomenat general de l’exèrcit republicà i va exercir temporalment com a president. Va patir dures derrotes militars enfront dels espanyols i finalment va ser capturat i afusellat el 8 d’agost de 1816 a la Huerta de Jaime.
6. Jorge Tadeo Lozano (1771–1816) – El Primer President. Científic, noble crioll i intel·lectual. Va ser el primer president del naixent Estat de Cundinamarca l’any 1811 (durant la Patria Boba). Tot i que s’havia retirat de la política activa per dedicar-se a la ciència, el seu passat com a líder independentista va fer que Pablo Morillo el considerés un traïdor perillós. Va ser afusellat el 6 de juliol de 1816.
INDEPENDENTISTES D’ORIGEN CATALÀ MÀRTIRS DE LA INDEPENDÈNCIA DE COLOMBIA: JOSEP M. CARBONELL MARTÍNEZ I CUSTODIO GARCÍA ROVIRA
José María Carbonell y Martínez (1778–1816) va ser un polític, funcionari i un dels pròcers més autèntics i apassionats de la independència de Colòmbia. Dins de la història colombiana és recordat universalment amb el sobrenom de «El Chispero de la Revolución» (l’instal·lador o la guspira de la revolució), ja que va ser l’home clau que va transformar un complot d’elit en una autèntica insurrecció popular el 20 de juliol de 1810. Aquestes són les facetes més destacades de la seva vida i el seu llegat:
1. Orígens i formació il·lustrada
Nascut a Santafé de Bogotà, era fill de l’immigrant d’origen català, José Carbonell i de la criolla María Josefa Martínez. Es va quedar orfe de pare molt jove, fet que va sumir la seva família en dificultats econòmiques i el va impedir acabar els seus estudis superiors al Colegio Mayor de San Bartolomé. Malgrat això, la seva intel·ligència el va portar a treballar com a escrivà de la Real Expedición Botánica sota les ordres de Sinforoso Mutis. Aquell entorn de científics i pensadors va ser el lloc on es va amarar de les idees de la Il·lustració i del racionalisme, forjant un esperit profundament antimonàrquic.
2. El seu paper crucial el 20 de juliol de 1810
Mentre que els líders criolls de l’alta societat (com Camilo Torres o els germans Morales) es concentraven en el complot polític a la Plaza Mayor al voltant de l’incident del florer, Carbonell va entendre que la revolució fracassaria si el poble baix no s’hi sumava. Aquell horabaixa, de manera autodidacta, es va desplaçar als barris més humils de Bogotà (com San Victorino i Egipto). Amb una gran eloqüència, va mobilitzar milers d’artesans, indígenes, mestissos i venedors ambulants. Va organitzar aquesta multitud en grups armats amb pals, matxets i pedres per rodejar els edificis colonials, obligant el Virrei a cedir davant la pressió popular i convocar el Cabildo Obert que signaria l’Acta d’Independència.
3. Un revolucionari radical i el primer pres polític
Carbonell era molt més radical que la majoria de líders criolls. L’endemà de la revolta, el 21 de juliol, va desconèixer la Junta Suprema en considerar que els nobles havien creat un govern massa feble que encara jurava lleialtat al rei espanyol Ferran VII. Va fundar una Junta Popular al barri de San Victorino per demanar una llibertat absoluta. Aquesta rebel·lia contra l’elit criolla va fer que els mateixos governants patriotes l’empresonessin l’agost de 1810, sent considerat per molts historiadors el primer pres polític de la història republicana de Colòmbia. Més tard, durant el govern centralista d’Antonio Nariño (de qui era fidel seguidor), va ser alliberat i va ocupar càrrecs de gran responsabilitat com a Ministre del Tresor Públic, des d’on va cobrar impostos als més rics per finançar la guerra de defensa.
4. Execució durant el Règim del Terror (1816)
Quan l’exèrcit de reconquesta espanyol comandat per Pablo Morillo va entrar a Bogotà l’any 1816, Carbonell va ser capturat immediatament. Els espanyols sentien un odi visceral cap a ell. En els informes enviats pel general Morillo a Madrid, el descrivia com: «El principal autor i cap del motí del 20 de juliol… acèrrim perseguidor dels espanyols… i un dels homes més perversos i cruels que s’han assenyalat entre els traïdors«. A causa de la seva condició d’agitador de les masses populars, va ser condemnat a la forca (una mort considerada deshonrosa a l’època, en lloc de l’afusellament militar) el 19 de juny de 1816 a la Huerta de Jaime (actual Plaza de los Mártires, a Bogotà). Abans de morir, es diu que va pronunciar unes paraules plenes de coratge davant els seus botxins: «No dureu gaire temps aquí». L’execució de José María Carbonell el 19 de juny de 1816, en el marc del sagnant «Règim del Terror» de Pablo Morillo, va provocar un impacte polític i social de gran abast a la Nova Granada. Lluny d’apagar la metxa de la revolta, el seu sacrifici va transformar el panorama del moviment independentista a través de diversos efectes clau:
5. El naixement d’un mite i heroi popular
Carbonell no formava part de l’aristocràcia criolla; era l’home que s’havia barrejat amb els artesans, els indígenes i les classes treballadores. La seva mort a la forca —un mètode d’execució triat expressament pels espanyols per humiliar-lo públicament— el va convertir automàticament en un màrtir del poble. El ressentiment de les classes populars cap a les autoritats colonials es va multiplicar de forma irreversible, consolidant el 20 de juliol no com una simple disputa política d’elits, sinó com una causa transversal i popular.
6. El fracàs de l’estratègia de por de la Corona
L’objectiu principal del general espanyol Pablo Morillo amb les execucions massives a la Huerta de Jaime era aplicar un càstig exemplar per atemorir la població i restablir l’obediència absoluta al rei Ferran VII. Amb Carbonell i altres intel·lectuals, la Corona va aconseguir l’efecte contrari: es va fer evident que la reconciliació amb Espanya era impossible. La repressió brutal va tancar qualsevol via de negociació pacífica i va empènyer els líders supervivents a la convicció que l’única sortida era la guerra a mort per la independència total.
7. Símbol de la memòria històrica colombiana
A llarg termini, el lloc on va ser executat es va convertir en un símbol. L’antiga Huerta de Jaime a Bogotà va ser rebatejada dècades més tard com la Plaza de los Mártires. Avui dia, la figura de José María Carbonell es recorda com el recordatori històric que les revolucions requereixen la força i el suport de la gent del carrer per prosperar, i és considerat un dels fundadors intel·lectuals i comunitaris de la identitat republicana de Colòmbia.
Custodio García Rovira: General de l’exèrcit patriota i president de les Províncies Unides de la Nova Granada. Fill de Juan de Dios García Navas i de María Rosa Rovira, sa mare era d’ascendència catalana. Son pare era un home respectat a la regió que exercia com a procurador i alcalde ordinari de Bucaramanga. Junts van formar una família de l’elit criolla local (descendents d’espanyols nascuts a Amèrica) i van fixar la seva residència a Bucaramanga, en una època en què aquesta localitat era una parròquia pròspera que creixia sota la influència de la veïna ciutat de Girón. José Custodio Cayetano García Rovira (1780-1816) va tenir una forta influència materna ja que sa mare, María Rosa Rovira, va tenir un paper fonamental en els primers anys de criança i educació del futur general abans que fos enviat a estudiar a Bogotà. El fet que el fill destaqués posteriorment no només en la política i les armes, sinó també en disciplines artístiques (pintura, música), reflecteix l’ambient culte de la llar. Custodio García Rovira es va declarar un ferm defensor de la causa federalista. Va actuar com a governador de la província del Socorro i va comandar tropes patriotes en diverses batalles contra l’exèrcit reialista espanyol i els corrents centralistes durant el període de la Patria Boba. Va lluitar aferrissadament contra les tropes espanyoles de reconquesta de Pablo Morillo. Va ser capturat i executat al «Règim del Terror» el 1816. Avui dia, un departament i una província de Colòmbia porten el seu cognom.
La connexió històrica entre Catalunya i Colòmbia es va mantenir en el temps. De fet, el vincle més cèlebre de la història de Colòmbia amb Catalunya va tenir lloc el segle següent, el 1945, quan el geògraf català Pau Vila va rebre la Creu de Boyacá (la màxima distinció de Colòmbia) per escriure la Nueva Geografía de Colombia, el primer llibre científic d’estudi territorial del país.
ELS PRIMERS PAÏSOS QUE VAN RECONÈIXER LA INDEPENDÈNCIA DE COLÒMBIA
El reconeixement internacional de la independència de Colòmbia (que en aquell moment s’havia constituït com la Gran Colòmbia de Simón Bolívar) va ser un procés diplomàtic difícil, ja que les potències europees de l’època eren reticents a reconèixer noves repúbliques
nascudes de revolucions Els primers països del món a reconèixer oficialment la independència de Colòmbia van ser:
1. Els Estats Units (1822), foren la primera potència mundial a reconèixer formalment la independència colombiana. El procés va culminar el 19 de juny de 1822, quan el president nord-americà James Monroe va rebre oficialment a la Casa Blanca Manuel Torres, el primer ambaixador (agent diplomàtic) enviat per la Gran Colòmbia. Aquest gest va obrir el camí perquè Washington adoptés una política de reconeixement de la resta de noves nacions llatinoamericanes (consolidada poc després amb la famosa Doctrina Monroe el 1823).
2. El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda (1825). Després dels Estats Units, el Regne Unit va ser el segon gran actor internacional a reconèixer la República de Colòmbia de forma oficial l’any 1825. El reconeixement britànic va tenir un pes econòmic immens, ja que va anar acompanyat de la signatura d’un Tractat d’Amistat, Comerç i Navegació. Per a Londres, aquest pas consolidava la pèrdua de control comercial d’Espanya sobre el continent americà i li obria les portes a un nou i lucratiu mercat.
3. Els països veïns de Llatinoamèrica (Mèxic, Perú i Xile). A nivell regional, les nacions germanes que també lluitaven contra l’Imperi Espanyol van reconèixer immediatament la legitimitat de Colòmbia mitjançant tractats d’aliança militar. Mèxic, Xile i el Perú van intercanviar missions diplomàtiques i van signar acords bilaterals de reconeixement mutu entre 1821 i 1823.
4. Altres potències europees: Els Països Baixos (1829). Els Països Baixos (Holanda) van ser un altre dels primers estats europeus a reconèixer formalment la Gran Colòmbia l’any 1829, molt interessats a establir vincles comercials directes des de les seves colònies del Carib (com l’illa de Curaçao) cap als ports colombians.
Colòmbia va aconseguir el suport de grans potències americanes i europees ràpidament durant la dècada de 1820 per blindar la seva independència en l’àmbit comercial i militar, molt abans que la mateixa Espanya acceptés la realitat el 1881.
ESPANYA NO VA RECONÈIXER LA INDEPENDÈNCIA DE COLÒMBIA FINS A 1881, 62 ANYS DESPRÉS DE LA BATALLA DE BOYACÁ (1819) I 72 DESPRÉS DEL «FLORERO DE LLORENTE» I EL «CRIT D’INDEPENDÈNCIA» (20 DE JULIOL DE 1810)
Espanya va reconèixer oficialment la independència de Colòmbia el 30 de gener de 1881. Això significa que van haver de passar 62 anys des de la victòria definitiva dels patriotes a la Batalla de Boyacá (1819) i 72 anys des de l’incident de El florero de Llorente i El Crit d’Independència (20 de juliol de 1810), perquè la metròpoli acceptés la sobirania del país llatinoamericà. El procés fins arribar a aquest reconeixement formal va passar per diverses etapes clau:
1. La negativa inicial de Ferran VII.
Durant les dècades de 1820 i 1830, el rei Ferran VII es va oposar rotundament a acceptar la independència de les colònies americanes. Malgrat que les tropes espanyoles ja havien estat derrotades militarment al continent, la corona mantenia l’esperança d’organitzar futures campanyes de reconquesta.
2. El canvi de postura de la Corona (1833)
Després de la mort de Ferran VII l’any 1833, la reina regent Maria Cristina d’Borbó va canviar de l’estratègia. Tant les noves repúbliques com Espanya desitjaven reprendre relacions comercials estables. El 1836, les Corts Espanyoles van autoritzar finalment el govern a signar tractats de pau i reconeixement amb les noves nacions d’Amèrica.
3. La signatura del Tractat de Pau i Amistat (1881)
Tot i l’autorització mútua, les negociacions diplomàtiques es van retardar dècades a causa de la inestabilitat política interna de tots dos països (guerres civils a Colòmbia i canvis de règim a Espanya). Finalment, el 30 de gener de 1881, es va signar a París el Tractat de Pau i Amistat entre Colòmbia i Espanya. Amb aquest document, signat pels respectius representants diplomàtics, Espanya va renunciar formalment i definitiva a qualsevol dret de sobirania sobre el territori colombià, establint relacions diplomàtiques plenes.
COLÒMBIA I LES BALEARS AVUI
En les darreres dades estadístiques, la comunitat nascuda a Colòmbia s’ha consolidat com el col·lectiu estranger més nombrós de les Illes Balears, superant nacionalitats històriques com l’alemanya, la marroquina o la britànica. Aquest creixement ha estat exponencial: en només quatre anys, el nombre de residents colombians pràcticament s’ha duplicat, passant d’uns 1.000 l’any 2021 a més de 41.000 persones el 2024: entre 33.000 i 35.000 a Mallorca, 2.626 a Menorca, 6.300 Eivissa i 200 a Formentera. Pel que fa a la resta de Països Catalans (2024), a Catalunya n’hi ha 94.196 i al País Valencià 120.000.
Les raons principals que ho expliquen són les següents:
1. El mercat laboral de les Balears(Turisme i serveis). L’economia balear es basa en el sector serveis, l’hostaleria i la construcció, indústries que demanden de manera constant una gran quantitat de mà d’obra. La comunitat colombiana ha trobat a les illes un nínxol laboral propici en feines relacionades amb els hotels, els restaurants, el comerç i, de manera molt significativa en el cas de les dones, el sector de les cures i el treball domèstic.
2. Exempció de visat de turisme(L’entrada legal). Des de finals de 2015, els ciutadans colombians no necessiten un visat de curta durada per viatjar a l’Espai Schengen. Això ha creat el que molts sociòlegs anomenen una «autopista migratòria»: moltes persones entren legalment a l’Estat espanyol com a turistes i, un cop aquí, s’estableixen i inicien el procés de regularització un cop transcorreguts els terminis legals que marca la llei d’estrangeria.
3. Xarxes de suport i reagrupament familiar (L’efecte crida). La migració és un fenomen de xarxes. Un cop es va establir una base sòlida de ciutadans colombians a Mallorca i a les altres illes, es van activar els mecanismes de reagrupament familiar i l’efecte crida. Els residents ja establerts ofereixen allotjament, suport econòmic i contactes laborals als familiars i amics que arriben de bell nou, rebaixant el risc de l’aventura migratòria.
4. La situació interna de Colòmbia (Factors d’empenta). Malgrat els processos de pau, moltes zones de Colòmbia continuen patint problemes de seguretat, violència o manca d’oportunitats laborals estables per a la població jove i instruïda. La devaluació del pes colombià respecte a l’euro i la inflació fan que els salaris que es poden aconseguir a Europa —fins i tot en feines no qualificades— permetin enviar remeses de diners molt significatives per al sosteniment de les famílies a Colòmbia.
5. Vies d’arrelament i asil administratiu. En els últims anys, Colòmbia ha encapçalat les llistes de sol·licituds de protecció internacional (asil) a Espanya. Tot i que moltes d’aquestes peticions són finalment denegades, el procés permet als sol·licitants romandre legalment al país i obtenir un permís de treball provisional mentre s’espera la resolució. Posteriorment, les reformes de la Llei d’Estrangeria i els nous plans de regularització del govern espanyol faciliten que aquestes persones puguin aconseguir els papers definitius a través de les diferents modalitats d’arrelament.
Històricament, no ha existit un moviment migratori massiu de mallorquins o balears cap a Colòmbia, si més no comparat amb els fluxos massius que des de Galícia, Astúries, el País Basc o Canàries, es van dirigir cap a Amèrica Llatina durant els segles XIX i XX. Quan es va produir la gran crisi agrícola i de la fil·loxera a finals del segle XIX, així com durant el segle XX, els mallorquins i menorquins que van emigrar en massa ho van fer principalment cap a tres destinacions:
– Algèria (el nord d’Àfrica): Especialment els menorquins, per proximitat geogràfica, hi van fundar comunitats agrícoles molt importants durant el segle XIX.
– Sud-amèrica (Con Sud): Els destins americans preferits i massius dels balears van ser, indiscutiblement, Argentina (amb colònies famoses com la de San Pedro), Uruguai, Cuba i Veneçuela.
– Puerto Rico: En l’àmbit del Carib, Puerto Rico va rebre un flux molt significatiu de mallorquins (molts d’ells originaris de pobles com Sóller), que es van dedicar al comerç i al cultiu del cafè.
Assemblea Sobiranista de Mallorca
