Foto: New York Times
COMUNICAT DE PREMSA
La tragèdia humana que està passant aquests dies a Ceuta, on ja es comptabilitzen més de cent morts, no hauria passat si el 1956 la independència del Marroc no hagués deixat en mans del colonialisme espanyol els reductes de Ceuta i de Melilla. La derrota històrica a Cuba i a Filipines el 1898 va fer que l’afany depredador i rapinyaire, tan característic dels imperialistes espanyols expulsats d’una manera humiliant d’Amèrica i d’Àsia, giràs la vista cap al nord d’Àfrica on van competir amb França, Alemanya i el Regne Unit a l’hora de disputar-se l’actual territori del Marroc.
La relació entre Espanya i el Marroc és un conflicte colonial que continuarà fins que no es resolgui la ferida infectada que representen Ceuta, Melilla i tots les illes i illots del nord d’Àfrica que continuen sota dominació espanyola: Illes Chafarinas, Alhucemas, Penyal de Vélez de la Gomera, Illot de Perejil, etc.. Aquest conflicte, si repassam breument la història, ha esdevingut una successió interminable de despropòsits monumentals en en la qual la dinastia borbònica, plena de psicòpates i eixelebrats, han jugat un paper decisiu: Isabel II, Alfonso XIII, Juan Carlos I i ara, Felipe VI.
Recordem que el 2017 es va fer públic el telegrama diplomàtic de l’ambaixada dels Estats Units que revelava els comentaris de Juan Carlos I sobre la possibilitat de cedir Ceuta i Melilla al Marroc. Aquest missatge es va desclassificar l’any 2014, estava datat el 30 d’abril de 1979 i era el cable secret, enviat a Washington per qui aleshores era l’ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman. Aquest telegrama recollia una reunió que va tenir lloc el 30 d’abril de 1979 al Palau de la Zarzuela. En aquesta trobada entre el rei Juan Carlos I i el senador Edmund Muskie (enviat especial del president Jimmy Carter), el monarca espanyol va reconèixer obertament el següent:
– Sobre Melilla, va afirmar que es podria cedir al Marroc en un termini «relativament curt de temps» perquè considerava que hi vivien pocs espanyols i que els militars espanyols estarien emprenyats dos mesos però que ell els controlaria.
– Sobre Ceuta, veia el traspàs més complex perquè hi havia una població espanyola més gran, així que va proposar com a opció situar la ciutat sota un protectorat internacional similar a l’estatus històric que havia tingut Tànger.
Una vegada més, cal recordar que una cosa és el que diuen els borbons, una altra el que pensen i una altra el que finalment acaben fent. Des de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), pensam que és una qüestió de temps que el Regne d’Espanya traspassi, per grat o per força, Ceuta i Melilla al Marroc. El colonialisme espanyol afirma que Ceuta (1640) i Melilla (1497) ja eren colònies espanyoles abans que no existís el Marroc. Bé, quan els colonitzadors espanyols van invadir Amèrica el 1492, tampoc existien Argentina, Perú, Xile, Bolívia, Uruguai, Paraguai, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Costa Rica, Panamà, Mèxic, Honduras, El Salvador, Mèxic, Cuba…, i avui són estats reconeguts a tot el món.
L’aventura colonial moderna d’Espanya al Marroc va començar oficialment durant el regnat de la borbona, Isabel II, el 22 d’octubre de 1859, data en què el govern espanyol va declarar formalment la guerra al soldanat marroquí, iniciant l’anomenada Guerra d’Àfrica (1859-1860). El govern del general Leopoldo O’Donnell va utilitzar com a pretext uns petits atacs de les tribus del Rif contra les fortificacions militars de Ceuta com a justificació per declarar la guerra amb l’objectiu ocult d’aconseguir un èxit militar a l’exterior per desviar l’atenció de les greus crisis polítiques internes de la península i intentar recuperar el prestigi internacional que el Regne d’Espanya havia perdut després de la independència de les colònies americanes. Isabel II i els seus generals volien sumar-se a la febre imperialista europea que lideraven França i el Regne Unit. Després de les batalles de Castillejos i de Tetuán, on va destacar Juan Prim, Espanya va guanyar la guerra i, en el el Tractat de Wad-Ras (1860), va ampliar els límits de Ceuta i Melilla i va obtenir els drets sobre l’enclavament de Sidi Ifni.
Amb aquests antecedents arribam a principis del segle XX on el Regne d’Espanya arriba deprimit, derrotat i humiliat amb la pèrdua de Cuba i de Filipines (1898), i una vegada més, infectat de greus crisis internes en què necessita desesperadament desviar l’atenció de la població i aconseguir un èxit militar internacional. Heus ací quan arribam al 1906 en què comença un procés infecte que ens ha duit als fets actuals de Ceuta que avui són notícia arreu del món.
1906: Conferència d’Algesires. Les grans potències europees van decidir que el Marroc havia de quedar sota la influència de França i Espanya per evitar que Alemanya controlés la zona de l’Estret de Gibraltar
1907: Creació de la «Compañia Española de Minas del Rif» (CEMR), que tenia com a principals accionistes: Alfonso XIII, el «Conde Romanones», el «Marqués de Villamajor», el «Conde Güell», el Marqués de Comillas…, i que es va dedicar a saquejar les mines de ferro, aleshores molt abundant al Rif i que arribava als mercats internacionals a través del port de Melilla
1909: La Setmana Tràgica. (Barcelona, dilluns, 26 juliol – 1 d’agost de 1909). Rebel·lió dels soldats de lleva i dels reservistes catalans i les seves famílies contra l’enviament forçat a la guerra del Marroc amb l’excepció dels rics que si pagaven 1.500 ptes quedaven exempts d’anar-hi. L’espurna que va encendre la rebel·lió es va produir quan dia 27 va arribar a Barcelona la derrota de «Barranco del Lobo».
1909: El desastre de «Barranco del Lobo», 27 de juliol. Aquesta derrota sagnant on vam morir més de 150 soldats de lleva, la majoria catalans, va tenir lloc a les faldes de la muntanya del Gurugú, molt a prop de Melilla.
1911: Creació dels «Grupos Regulares de Melilla i de Ceuta» i dels «Tabores», integrats per indígenes a conseqüència de la revolta catalana durant la Setmana Tràgica de 1909.
1912: Tractat de Fes en què Espanya i França es divideixen el Marroc en forma de Protectorats.
1920: Creació de la Legión Española, integrada per espanyols, indígenes marroquins i mercenaris estrangers per fer la guerra contra el Marroc.
1921-1927: La Guerra del Rif.
1921: El desastre d’Annual (22 de juliol – 8 d’agost). Abd el-Krim derrota d’una forma humiliant l’exèrcit espanyol i proclama la República del Rif. Es calcula que van morir entre 10.000 i 13.000 soldats espanyols, la gran majoria joves reclutes de lleva.
El contrabandista mallorquí, Joan March, va vendre amb el consentiment tàcit d’Alfonso XIII, armes i tabac als dos bàndols en lluita: l’exèrcit espanyol d’ocupació i els guerrillers del RIF.
Guerra química contra la població amazic del RIF. Bombardejos aeris amb gas mostassa (iperita) i amb fosgen i cloropicrina. Atacs deliberats contra la població civil els dies de mercat i contra camps de conreu i pous. La guerra química contra els rifenys és un dels episodis més foscos i silenciats de la història colonial espanyola i l’Exèrcit Espanyol té l’honor d’haver estat els primer exèrcit del món a utilitzar de manera sistemàtica els bombardejos aeris amb gasos tòxics contra població civil indefensa per sufocar la rebel·lió liderada per Abd el-Krim, especialment després de la humiliació militar del Desastre d’Annual (1921).
1923: Cop d’estat d’Alfonso XIII a través del general Primo de Rivera, aleshores capità general a Catalunya, que fou l’inici de la dictadura que va durar fins al 1929.
1925: Desembarc francoespanyol d’Alhucemas, 8 de setembre.
1934: Revolució d’octubre. El president del govern espanyol, Alejandro Lerroux, amb el suport de la CEDA de Gil Robles, va decidir fer servir l’Exèrcit d’Àfrica per sufocar una insurrecció obrera a l’interior de la península. Les tropes colonials indígenes marroquines (els Regulares) i la Legión van jugar un paper crucial, implacable i devastador per esclafar la revolta dels miners a Astúries. La idea fou del militar africanista, Franco, aleshores assessor del Ministeri de la guerra. El futur dictador va desaconsellar l’ús de soldats de lleva de la península (per por que se solidaritzessin amb els obrers) i va ordenar el trasllat immediat de les forces de xoc indígenes del Marroc que foren emprades com a carn de canó barata: els Regulares i la Legión.
1936-1939: Guerra espanyola en la qual els generals colpistes africanistes van tornar a emprar les tropes indígenes (Regulares) del Marroc com arma de xoc barata. La doctrina militar dels africanistes assignava als Regulares el paper sistemàtic de força de cobertura i d’assalt avançat. En qualsevol operació militar de risc, ells eren els primers a obrir-se pas a camp obert, a assaltar trinxeres a la baioneta o a cobrir les retirades més perilloses. L’objectiu era clar: el desgast inicial el patia la tropa indígena per tal de protegir les unitats espanyoles convencionals. El reclutament de soldats al Marroc es feia aprofitant la fam extrema, la misèria i les sequeres que assolaven la regió del Rif després de tants anys de guerra. Durant la Guerra Espanyola (1936-1939), pràcticament un de cada tres marroquins que van creuar l’Estret va acabar mort, ferit o mutilat.
1936: Creació de la Guardia Mora (1936-1958), a Tànger el 21 d’octubre per ordre del dictador colpista i genocida, Franco. La paradoxa de la Guardia Mora és una de les contradiccions més bestials de la propaganda franquista. El mateix règim que justificava el seu cop d’Estat com una croada nacional-catòlica contra l’infidel (el famós «contubernio judeo-masónico») confiava la seguretat personal del seu capdill a milers de soldats musulmans reclutats a les colònies africanes.
1956: Independència del Marroc (1956). La formació inicial de l’exèrcit marroquí (FAR) es va fer a partir de 10.000 soldats procedents dels «Regulares» de l’exèrcit espanyol i de 14.000 procedents de les tropes colonials franceses. Ben Mizzian, l’únic marroquí a qui Franco va concedir el rang de general dins l’exèrcit espanyol, fou l’encarregat d’organitzar les noves FAR del Marroc el 1956.
1934: Creació del Grupo de Tiradores de Ifni que fou dissolt el 1969.
1957-1968: La Guerra amagada d’Ifni.
1975: Aprofitant l’agonia del dictador Francisco Franco, el futur monarca, Juan Carlos I, va utilitzar el territori de la colònia del Sàhara com a moneda de canvi diplomàtica per assegurar-se la corona espanyola i obtenir el suport polític internacional d’Occident.
2017: Es fa públic el telegrama diplomàtic de l’ambaixada dels Estats Units que revelava els comentaris de Juan Carlos I sobre la possibilitat de cedir Ceuta i Melilla al Marroc.
Com hem dit, nosaltres som de l’opinió que en un futur proper, el Regne d’Espanya, acabarà traspassant, per molts escarafalls que facin els fatxes de PP-VOX, Ceuta i Melilla al Marroc perquè són dues entelèquies colonials que depenen d’una manera aclaparadora del sector públic espanyol ja que L’administració és el motor principal de l’economia en ambdues ciutats, per exemple:
Més del 40% de la població activa treballa de manera directa o indirecta per a l’Estat.
Hi ha una densitat molt alta de funcionaris de la sanitat, educació, cossos de seguretat (Policia Nacional, Guàrdia Civil) i personal de l’administració local.
Les guarnicions militars: L’Exèrcit de Terra espanyol (com els Regulares que hem comentat) manté milers de soldats professionals destinats a Ceuta i Melilla, el sou dels quals es gasta i es consumeix completament en el comerç local de les ciutats.
En no tenir indústries ni sector primari (no hi ha espai per a l’agricultura, ramaderia o mineria), el teixit empresarial privat és gairebé 100% terciari, etc.
Ceuta i Melilla són dues colònies espanyoles que no produeixen res per a la metròpoli, és un pou sense fons que només xucla recursos, a més a més, és un focus permanent de desestabilització i, sobretot, és un acte de justícia que aquestes dues ciutats africanes siguin d’Àfrica. Per tot això i més raons que queden dins el tinter, des l’ASM, com a independentistes mallorquins ens posicionam a favor de la descolonització de Ceuta i Melilla perquè volem per a aquestes dues ciutats sota dominació espanyola, el mateix que volem per a les Illes Balears i el conjunt de la nació catalana sencera: LA DESCOLONITZACIÓ I LA INDEPENDÈNCIA.
Mallorca 4 d’agost de 2026
Secretariat de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca
